escrivia i gaudia,
Camí de Sirga.
Trista llum grisa,
l'interior de cambra,
té reflectida.
Aquell objecte
molt sovint du adherida
un tros de vida.
Jordi Ventura
abstret badoquejava
prop de la plaça.
S'escantellava
l'escut nobiliari
de la façana.
Va carregar-se
el taüt a l'esquena
camí de casa.
La desfilada
fou ben silenciosa
aquell capvespre.
Els vells pollancres
de la riba de l'Ebre
marquen els límits.
Pollancrejaven
per la riba de l'Ebre.
tot limitant-lo
Assegurava
li remava la dóna,
el farmacèutic.
Dolça harmonia
pintava amb colors ocres
la simfonia.
Mortals topades,
crists, gemecs d'agonia
es succeïen.
Amb la figura
abocada a la reixa,
tota de negra.
El senyor Jaume
el calfred no evitava
a l'espinada.
Fort retrunyia
una veu cridanera,
és la senyora
Feliça de Roderes,
permanent sentinella.
Però qui voldria
aquella enorme caixa,
desmesurada.
Cap cristià del poble
segur mai l'ompliria.
Balbucejava,
algú de tal manera
i es compungia
esclatant la plorera
sonora de les dónes.
Noves bursades
de pesta esmorteïda,
que recobraven
aquella primeria
de traques violentes.
Deixà l'anunci
indiferent la vila,
tan avessada
de mala profecia,
d'eclipsis i riades.
Doncs fins havien
batejat la tribuna
de la senyora
Feliça de Roderes
balcó d'Apocalipsi.
