miércoles, 28 de marzo de 2012

SARDANES PER LA PRIMAVERA

          
                 Cançó de primavera

Primavera
que encisera
fas reviure
nostres cors,
ets regina
qui camina
sempre lliure,
sembrant flors.

Jo et salut, oh Primavera,
platjeriós  i amorosit,
que una troba riallera
es brollada del meu pit.
el mateix que l’ocellada
que en son vol s’endu il·lusions
passaràs brunzent, oh Fada!
entremig de papallons.
Aleshores les cantúries
moriran quan tu hauràs mort...
Solament fondes penúries
devindran dins del meu cor.             

Primavera
que encisera
fas reviure
nostres cors,
ets regina
qui camina
sempre lliure,
sembrant flors.

Primavera, primavera,
va engendrar-te un raig de sol;
cada anyada sent fal·lera
de cantar-te, el rossinyol.
Març fa néixer una esperança,
i és l’Abril tot exquisit,
i més bella la gaubança
quan arriba el Maig florit.               
Tot l’any fossis, Primavera,
per no haver-te d’enyorar;
com sofreix qui no t’espera!
quant feliç qui et pot gosar!

Primavera                       
que encisera
fas reviure
nostres cors,
ets regina
qui camina
sempre lliure,
sembrant flors.

A. SERRANO i VICTORI

 




     
                                                 


 
                         Les neus que es fonen

                                        Les neus de la muntanya
                                        es miren trist el pla,
                                        que avall, avall la terra
                                        comença a verdejar.
                                        I totes encongint-se
                                        davant del sol creixent,
                                        “S’acaba nostra vida,
                                        s’acaba” estan dient.
                                        I ses primeres llàgrimes,
                                        ja es tornen regalims,
                                        i em remoreig dolcíssim
                                        van davallant dels cims.
                                        “Plorem, que als ametllers
                                        l’oreig passant-hi canta
                                        l’absolta de les neus
                                        damunt de les flors blanques.”
                                        I diu l’oreig:”Obriu-vos
                                        les roses dels vergers,
                                        fent cor a les absoltes,
                                        brandant com encensers.”
                                        Ja es gronxa la palmera,
                                        vora del mar triomfant:
                                        totes les neus són foses,
                                        i el mar les va aplegant.
                                        I ja els hi diu: “Dormiu-vos,
                                        que jo us bresaré,
                                        i amb música d’onades
                                        cançons vos cantaré.”
                                        Més les neus tenen ànima
                                        que sobre el mar s’estan,
                                        i són bromeres blanques
                                        les neus que van somniant.
  

                                                 ANGEL GUIMERÀ
           

 







                                                                         

domingo, 4 de marzo de 2012

HAIKUS i TANKAS VII

Una nineta,
el cel blau sense núvols,
quieta fitava.


Com es perdia,
aquell barbut de fusta,
enllà de l’Ebre.  


A les envistes
dels vells molls de la mina,
apareixia
al galop una mula,
entre les oliveres.


Una altra imatge
amb una calavera
a la mà dreta
que també apareixia
molt a prop d’aquell Angel.


La quarta imatge,
amb les barbes ben blanques
i força llargues,
a una creu abraçada
que té forma d’una aspa.


Ell retrobava,
en les fotografies,
clares imatges
i d’altres que es desfeien
com les volves de cendra.


En Jeremies
amb tèrbola mirada,
d’anar a la vela,
amb caliquenya negra,
anà tapant el nínxol.


Nelson sentia
una gran buidor fosca
que l’enfonava
de sobte al cementiri,
gèlida i inabastable.


Vinós capvespre,
quatre gats del seguici,
embolcallava.


Aigües de l’Ebre,
un mirall espurneja,
com enlluernen.


Quan una carpa
tallà la pell de l’aigua
ben platejada,
el peix voltat de gotes
semblà immobilitzar-se.


Dins del seu cervell
uns pensaments ombrívols
s’acatonaven
per la mort de la filla
i del vell Arquimedes.


Les bestioles
de terror s’esgüellaven
per buides sales
en cerca de fugida
per fosques clavegueres.
 

Aquell artista
amb tonalitats roses,
en modelava
la turgència fresca
dels pits d’una Afrodita.
 

Els dits del músic
pel teclat del piano
suaus s’esllissaven
tocant la melodia
fent ballar les coristes.


Hi apareixien
cares esdentegades,
banyuts dimonis,
les impúdiques bruixes
i nassuts estrambòtics.


En hortes àrabs,
on desbancat quedava,
el xiprer clàssic,
per l’àlber i el pollancre,
a la vora de l’Ebre.



Paisatge idíl·lic,
estol de caderneres,
aigües tranquil·les,
enllà la puput canta,
dolça pau es respira.

 
Vora la riba
les nimfes rialleres,
ben acaçades,
coronades de pàmpols
amb alegria dansen.

jueves, 1 de marzo de 2012

HAIKUS i TANKAS VI

Aquell capvespre
espurnes irisades
l’aire ombrejaven.
  
                                               
Unes vegades
molt llunyà l’evocava
no gaire audible.

 
Apareixia
pels carrers de la vila
un vell espectre.

 
Li anunciava,
del Neptú l’arribada
amb els despulles.

 
Hores nocturnes.
La música amarava
tota la plaça.
  
L’alba indecisa,
a les aigües de l’Ebre,
ja tremolava.

 
Trobat havia,
en la Júlia, una amiga
per ablanir-lo.

 
Una gran força
l’empenyia a abraçar-la,
però ell en fugia.

 
El cos trobaren
vora el camí, prop l’Ebre
a peu de cingle,
el pit li travessava
la branca de savina.

 
Prou en tenia,
al carrer entreveure-la,
per  trasbalsar-se.
S’adonà l’estimava
amb els ulls, pell i membre.

 
El vell pirata,
participar en la festa
trist declinava,
adduïnt cascamenta
i evitant el deixeble.

 
La maçolada
fou encara més dura
per la Carlota
el dia de la festa
del compromís de boda.

 
Amb nitidesa
el trombó recordava,
aïllat dels altres
instruments de la banda,
la Carlota de Torres.

 
Amoïnada,
la Júlia Quintana,
pel telegrama
que li comunicava
la trista mort del pare.

 
S’assabentava,
la família Torres,
el mateix dia,
del fort renill del matxo
en sentir prop l’estable.

 
Lenta emergia
cercant el cos de l’home
en ple vertigen.
Desmanegat prop d’ella
en Francesc Romaguera.

 
Aquell fantasma,
passant, cobrava vida,
quan esquerdava
del temps la dura crosta
dels carrers de la vila.
 
 
El vent bufava,
trau i gàbia hissaren,
fixaren vela,
i el retorn emprenien
mentre enfilaven l’Ebre.

 
Estès a popa,
el vell patró Arquimedes,
sol  alternava,
estones de silenci
i estones de xerrera.

 
El cel del poble,
raigs de sol de la tarda,
acolorien,
tintaven d’or l’esfera
d’aquell  aerostàtic.