EL POBLE VELL (MEQUINENSA)

                               

 

Arreu l’herba creixia,

natura s’apressava

a recuperar terres

perdudes feia segles

i llavors hi sembrava,

omplint de criatures.

 Exèrcits de formigues

els camins exploraven

entre teules trencades,

uns esgrunats vells ràfecs,

grans bigues estellades

o parets enrunades

on lenta s’hi esborrava

aquella escalfor humana.

Dragons i sargantilles

les parets escalaven:

teixien les aranyes

paranys entre les branques

de romer i farigola.

Les serps abandonaven

ja les seves despulles

entre maçoneria

abatuda dels porxos

de la plaça morisca.

Els carrers i les cases

es poblaven de fresses,

de vols i piuladisses.

HAIKUS TANKAS POEMES III

Estupefactes

en llegir el diari

tots s’abocaren

en aquell mur de l’Ebre

per veure aquell miracle.

La sang calenta

d’aquella jovenalla

xiuxiunejava

en tertúlies llargues

als cafès de la vila.

                                              La polseguera

                                              difuminà la imatge

                                              a punt de perdre’s

                                              en una cantonada

                                              a la banda de la plaça.

                    Ja fresquejava

                    un matí de setembre,

                    les pollancredes

                    per la tardor daurades

                    ombrejaven la riba.

       Era un matí de setembre

       i l’aire ja fresquejava.

       Pollancredes riberenques

       per la tardor daurades

       pel Segre i l’Ebre aviaven

       les primeres fulles mortes

       amb bells estols melancòlics

       tot estimulant la vena

       romàntica del sereno

       que multiplicar li feien

       unes visites nocturnes

       a una especial bellesa

       de la plaça de la Carpa.

           El temps fugia

                                           com una revolada,

                                           per en Corbera,

                                           que intentava fixar-lo

                                           amb els recordatoris.

Estols de fulles

que riu avall s’escampen

amb molts tons ocres.

               Ell l’observava,

               amb els ulls el seguia

               darrera dels vidres

               fins que una polseguera

               difuminà la imatge                            
                                             Abstret contemplava,

                                             l’hora de la fosca,

                                             dels grups de minaires

                                             els llums en filera

                                             de flametes grogues

                                             pel camí d’albera

                                             com una garlanda.

La rossa lleidatana

que alegre compartia

un ja vell comissari

un director bancari

i la propietària

d’una gran cereria.

Les endolades

els records provocaren

tot acoblant-se.

De matinada

mentre el riu encenia

rojors primeres

el capatàs s’asseia

a prop la balconada.

 

                        Parant l’orella

                        solament en captava

                        en la nit fosca

                        la somortor de l’aigua

                        als llaüts de la riba.

                                            Una ventada

                                            carregada de terra

                                            les endolades

                                            de brossa emblanquinava

                                            en front les vidrieres.

                                            Per sobre l’Ebre

                                            de llom d’aigua verdosa

                                            llaüts solcaven.

 

                                              Al cap de poca estona

                                              l’aire s’apesantia

                                              i el cel fosc es tornava.

                                              Amb un aiguat fortíssim

                                              anava crivellant-se

                                              la verda pell de l’Ebre

                                              i a l’aigua entreviant-s’hi

                                              filagarses terroses.

No sé encara
perquè no va engolir-me
quan una rampa

em deixà la cama

del tot paralitzada.

La garbinada

caigué de sobte.

grans nuvolades

estels tapaven.

Embolcallava

la nau, la fosca.

Junts navegaren

fins a la posta

feren parada

per un bon àpat.

Amb vent continu

ell s’endinsava

en la nit fumosa

tot esgaiant-s’hi

ja l’estelada

deixant pintada

la pell de l’Ebre.

NITS VISCUDES EN ALÇADA

Un matí de maig compartint un deliciós i abundant esmorzar a casa de la Dolors els caminaires de Collcerola evocaven  anècdotes viscudes en anys de més joventut. D’acord amb la comptabilitat del Guillem que les havia anat assentant puntualment en el llibre de la seva memòria, la primera nit especial en l’alta muntanya fou camí de l’Aneto, quan en Josep M. passà la nit sota una congesta de gel arraulit dins el sac de dormir i a la llum de celístia per poder assolir el cim l’endemà. 

 

La segona nit memorable la passaria en Josep M. al refugi  de Ventosa i Calvell, camí del Montardo, dormint amb setanta nou persones més. En un espai tan tancat i amb les lliteres atapeïdes de gent li faltava l’aire. Per refer-se d’uns sobrecors freqüents s’aixecà, obrí la única finestra que hi havia i se’n tornà a dormir canviant de posició, ara amb el cap als peus de la llitera. Es sentia molt millor, li arribava més aire, els roncs eren més llunyans i les olors més properes.

  

La tercera nit que també recorda és la que visqué a tocar del refugi de Sant Jordi. Dins una petita tenda gaudia del concert de carilló que li oferien amb les seves esquelles les vaques que passaven la nit al ras. Tot era perfecte fins que una vaca tafanera s’aproximà massa a la tenda i s’enganxà en una corda d’un tendal i aquesta es plegà damunt d’ell.

Tots reien com si fos la primera vegada que sentien aquestes històries malgrat ja les havien sentit moltes vegades.

HAIKUS TANKAS POEMES II

Les velles ombres

del gran espill eixien

dintre la cambra.

                           El medicastre,

                           corre-cuita avisaven,

                           certificava,

                           la mort més ensopida

                           de la seva carrera.

 

                                           

                                  

Carlota de Torres, trista,

de cap a peus endolada

seguida de les minyones,

l’escalinata de marbre

cerimonial baixava.

Era un bon recordatori,

memòria de la vila,

que de segur començava

el més humiliant tràngol

 

                             El toc a morts que ressona

                             en una casa deserta

                             on absències habiten

                             tot limitant-hi la vida

                             assetjada pel silenci

                             que molt dens i opac assola

                             darrera portes tancades.

                   El cerç d’aquella tarda

                   suau esfilagarsava

                   sobre l’aigua grisosa

                   els fums de les fogueres

                   posant-hi bafarades

                   de la brea calenta,

                   als vells molls de la vila.

    El vell somier grinyolava

    ho notava la minyona

    per enèsima vegada,

    que el seu Hipòlit de Mora

    cap senyal hi deixaria,

    sempre creia la Carmela

    sola la senyora jeia

    o amb en Francesc Romaguera.

                                               Lentament navegaren

                                               tot anant endinsant-se

                                               en una nit fumosa,

              celístia pintada

              en la grisor de l’Ebre.

GLACERA

Dalt del tren cremallera que esbufegant s’enfila costa amunt per assolir els mil metres de desnivell els avets i la neu tinten de verd i blanc els vidres de les finestres.

 

Ja a dalt, davallant del tren, dues grans balconades s’obren davant nostre i contemplem  l'immensa glacera de “Mer de Glace”.

                     

 

Agafem un telecabina que gronxant-nos ens acosta a la glacera. Després baixem una llarga escala de tres-cents graons que serpentegen arrapats a les roques fins l’entrada de la cova de glaç excavada directament a la glacera. Entrant-hi, ens permet gaudir de les tonalitats blanques i blaves del seu interior.