domingo, 19 de febrero de 2012

Tres objectes, un tros de vida

Ja a les acaballes de l'estiu he començat a revisar els armaris per tal de veure de quina roba disposo per quan el fred es faci present. En un racó amagat de l'armari hi he trobat tres objectes que m'han omplert de records pel tros de vida que hi duen adherida.
De primer, un petit dispensador d'aigua beneita. Havia estat penjat al capçal del llit de la padrina amb qui vaig compartir la cambra durant els meus primers set anys de vida. Quan el miro em venen les imatges d'aquell espai tancat entre grises parets. Aquell antic llit de la padrina, el meu petit llit turc, la calaixera, la tauleta de nit amb el sobre de marbre, els quadres.... Veig tot de detalls d'aquell espai que sembla inversemblant que tot i els molts anys passats i els pocs anys que jo tenia se'm facin tan reals.


Després he trobat un "polo" a quadres blau cel i blanc que vaig portar alguns anys de la meva joventud. Em porten records sempre en espais oberts, anant a la platja, fent algun cim, ballant sardanes... gaudin amb els amics i amigues. La vull conservar sempre malgrat que si me la posés ara no sé si podria respirar.


El tercer objecte és una vella caixa de llauna amb fotografies antigues. Aquí les imatges són reals, mirant-les me n'adono dels anys que han passat, de com hem canviat i de quants ja no hi són.
Torno a deixar els tres objectes on eren esperant retrobar-los d'aquí uns anys i poder evocar denou tots aquests records.

HAIKUS i TANKAS V

Pel calmós Ebre
els estels ja jugaven
damunt de l'aigua.

I varen treure
amb fortes grinyolades
el vell Mortífer.

Un formidable
taüt, tot plè de cebes,
totes grillades.

Amb la troballa
l'ambient apensantia
aquell capvespre.

Jaume de Torres,
del fer de la veïna,
s'avergonyia.

D'una alenada
de records amorosos
ell s'envoltava.


Nit calurosa,
que els racons de la sala,
estalzinava
i després despintava
d'aquell balcó els geranis.

Com maquinaven,
amb fruïció conxorxes
inacabables.
Malignes i intrincades,
que el verí destilava.

Quan l'alenada
de memòria amarga
que l'envoltava
li hauria fet reviure
aquell moment històric.

Feia una estona,
la figura del Nelson,
clara es pintava
a les verdes ninetes
de Júlia Quintana.

Nelson veuria
les puntes del mostatxo
d'Oliver Wilson,
revivint la jugada
d'heretge del diable.

domingo, 12 de febrero de 2012

La meva llengua d' Apel·les Mestres

                                                                                                             

*No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”. 




               

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressà amorosament ma son primera.
                                                                     
L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia









                                                                            
L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida poncella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
va dictar-me l’amor en eixa llengua

 
L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.



                                                                 

 L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella...
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.
     


                 Apel.les Mestres