Al bell mig de l'espaiosa sala penjo del sostre. Sóc una làmpada ben plena de llàgrimes de diferents mides i totes ben entallades. Des d'aquesta talaia sóc testimoni passiu de tot el que m'envolta. Sota meu hi ha una vella taula de caoba, artísticament treballada, que algun bon ebanista hi deixà alguna cella. Les parets pesadament tapissades, grans miralls bisellats i emmarcats barrocament col·locats damunt les dues llars de foc a un extrem i l'altre de la sala. També dues cornucòpies i molts quadres. A un costat de la sala, el senyor Quimet, silent i absent amb la seva pipa als llavis, abstret en la lectura dels seus estimats llibres, forma ja part d'aquest selecte mobiliari. També sóc un testimoni actiu quan els reflexos de les meves llàgrimes, tota encesa, fan que centellegin els objectes d'argent i de cristall que omplen les dues vitrines.
