començava aleshores,
sobre la vila.
I de seguida
l'aire esfilagarsava
la pols del núvol.
pilans i parets mestres,
tot retrunyia.
Nit anodina,
d'una vulgar negresa,
com el crepuscle.
Rojors primeres,
de vermellor de l'alba,
voregen l'Ebre.
Com la pell d'ombra
va buidant la tenebra
sobre la vila.
La terra asprosa
els núvols encenia
a Mequinensa.
Per la baixada,
en fragor eixordadora,
fent trencadissa
de teules i rajoles
la casa s'esfondrava.
Aquell capvespre
la tempesta pintava
cels de la vila
amb carmins violacis,
i amb ors i bromalls negres.
Quan la malesa,
memòria llunyana,
amortallava
teranyines de boira,
colpidors testimonis.
L'infidel jutge,
amb lentes abordades,
ben vigoroses,
llaurava la cosina
del feliç secretari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario