Aquell capvespre
espurnes irisades
l’aire ombrejaven.
Unes vegades
molt llunyà l’evocava
no gaire audible.
Apareixia
pels carrers de la vila
un vell espectre.
Li anunciava,
del Neptú l’arribada
amb els despulles.
Hores nocturnes.
La música amarava
tota la plaça.
L’alba indecisa,
a les aigües de l’Ebre,
ja tremolava.
Trobat havia,
en la Júlia, una amiga
per ablanir-lo.
Una gran força
l’empenyia a abraçar-la,
però ell en fugia.
El cos trobarenvora el camí, prop l’Ebre
a peu de cingle,
el pit li travessava
la branca de savina.
Prou en tenia,
al carrer entreveure-la,
per trasbalsar-se.
S’adonà l’estimava
amb els ulls, pell i membre.
El vell pirata,
participar en la festa
trist declinava,
adduïnt cascamenta
i evitant el deixeble.
La maçolada
fou encara més dura
per la Carlota
el dia de la festa
del compromís de boda.
Amb nitidesa
el trombó recordava,
aïllat dels altresinstruments de la banda,
la Carlota de Torres.
Amoïnada,
la Júlia Quintana,
pel telegrama
que li comunicava
la trista mort del pare.
S’assabentava,
la família Torres,
el mateix dia,
del fort renill del matxo
en sentir prop l’estable.
Lenta emergia
cercant el cos de l’home
en ple vertigen.
Desmanegat prop d’ella
en Francesc Romaguera.
Aquell fantasma,
passant, cobrava vida,
quan esquerdava
del temps la dura crosta
dels carrers de la vila.
El vent bufava,
trau i gàbia hissaren,
fixaren vela,
i el retorn emprenien
mentre enfilaven l’Ebre.
Estès a popa,
el vell patró Arquimedes,
sol alternava,
estones de silenci
i estones de xerrera.
El cel del poble,
raigs de sol de la tarda,
acolorien,
tintaven d’or l’esfera
d’aquell aerostàtic.
No hay comentarios:
Publicar un comentario