HAIKUS i TANKAS VII

Una nineta,

el cel blau sense núvols,

quieta fitava.

Com es perdia,

aquell barbut de fusta,

enllà de l’Ebre.  

A les envistes

dels vells molls de la mina,

apareixia

al galop una mula,

entre les oliveres.

Una altra imatge

amb una calavera

a la mà dreta

que també apareixia

molt a prop d’aquell Angel.

La quarta imatge,

amb les barbes ben blanques

i força llargues,

a una creu abraçada

que té forma d’una aspa.

Ell retrobava,

en les fotografies,

clares imatges

i d’altres que es desfeien

com les volves de cendra.

En Jeremies

amb tèrbola mirada,

d’anar a la vela,

amb caliquenya negra,

anà tapant el nínxol.

Nelson sentia

una gran buidor fosca

que l’enfonava

de sobte al cementiri,

gèlida i inabastable.

Vinós capvespre,

quatre gats del seguici,

embolcallava.

Aigües de l’Ebre,

un mirall espurneja,

com enlluernen.

Quan una carpa

tallà la pell de l’aigua

ben platejada,

el peix voltat de gotes

semblà immobilitzar-se.

Dins del seu cervell

uns pensaments ombrívols

s’acatonaven

per la mort de la filla

i del vell Arquimedes.

Les bestioles

de terror s’esgüellaven

per buides sales

en cerca de fugida

per fosques clavegueres.

 

Aquell artista

amb tonalitats roses,

en modelava

la turgència fresca

dels pits d’una Afrodita.

 

Els dits del músic

pel teclat del piano

suaus s’esllissaven

tocant la melodia

fent ballar les coristes.

Hi apareixien

cares esdentegades,

banyuts dimonis,

les impúdiques bruixes

i nassuts estrambòtics.

En hortes àrabs,

on desbancat quedava,

el xiprer clàssic,

per l’àlber i el pollancre,

a la vora de l’Ebre.

Paisatge idíl·lic,

estol de caderneres,

aigües tranquil·les,

enllà la puput canta,

dolça pau es respira.

 

Vora la riba

les nimfes rialleres,

ben acaçades,

coronades de pàmpols

amb alegria dansen.