Les velles ombres
del gran espill eixien
dintre la cambra.
El medicastre,
corre-cuita avisaven,
certificava,
la mort més ensopida
de la seva carrera.
Carlota de Torres,
trista,
de cap a peus endolada
seguida de les
minyones,
l’escalinata de marbre
cerimonial baixava.
Era un bon
recordatori,
memòria de la vila,
que de segur començava
el més humiliant
tràngol
El toc a morts que
ressona
en una casa deserta
on absències habiten
tot limitant-hi la
vida
assetjada pel silenci
que molt dens i opac
assola
darrera portes
tancades.
El cerç d’aquella
tarda
suau esfilagarsava
sobre l’aigua grisosa
els fums de les
fogueres
posant-hi bafarades
de la brea calenta,
als vells molls de la
vila.
El vell somier
grinyolava
ho notava la minyona
per enèsima vegada,
que el seu Hipòlit de
Mora
cap senyal hi
deixaria,
sempre creia la
Carmela
sola la senyora jeia
o amb en Francesc
Romaguera.
Lentament navegaren
tot anant endinsant-se
en una nit fumosa,
celístia pintada
en la grisor de l’Ebre.
Si en Moncada pogués llegir els teus haikús quedaria meravellat del teu enginy.
ResponderEliminarÉs un gaudi seguir la novel•la amb el reguitzell de la teva poesia. Felicitats!
Raimunda