Estupefactes
en llegir el diari
tots s’abocaren
en aquell mur de
l’Ebre
per veure aquell
miracle.
La sang calenta
d’aquella jovenalla
xiuxiunejava
en tertúlies llargues
als cafès de la vila.
La polseguera
difuminà la imatge
a punt de perdre’s
en una cantonada
a la banda de la
plaça.
Ja fresquejava
un matí de setembre,
les pollancredes
per la tardor daurades
ombrejaven la riba.
Era un matí de
setembre
i l’aire ja
fresquejava.
Pollancredes
riberenques
per la tardor daurades
pel Segre i l’Ebre
aviaven
les primeres fulles
mortes
amb bells estols
melancòlics
tot estimulant la vena
romàntica del sereno
que multiplicar li
feien
unes visites nocturnes
a una especial bellesa
de la plaça de la
Carpa.
El temps fugia
com una revolada,
per en Corbera,
que intentava fixar-lo
amb els recordatoris.
Estols de fulles
que riu avall
s’escampen
amb molts tons ocres.
Ell l’observava,
amb els ulls el seguia
darrera dels vidres
fins que una
polseguera
difuminà la imatge
Abstret contemplava,
Abstret contemplava,
l’hora de la fosca,
dels grups de minaires
els llums en filera
de flametes grogues
pel camí d’albera
com una garlanda.
La rossa lleidatana
que alegre compartia
un ja vell comissari
un director bancari
i la propietària
d’una gran cereria.
Les endolades
els records provocaren
tot acoblant-se.
De matinada
mentre el riu encenia
rojors primeres
el capatàs s’asseia
a prop la balconada.
Parant l’orella
solament en captava
en la nit fosca
la somortor de l’aigua
als llaüts de la riba.
Una ventada
carregada de terra
les endolades
de brossa emblanquinava
en front les
vidrieres.
Per sobre l’Ebre
de llom d’aigua
verdosa
llaüts solcaven.
Al cap de poca estona
l’aire s’apesantia
i el cel fosc es
tornava.
Amb un aiguat
fortíssim
anava crivellant-se
la verda pell de
l’Ebre
i a l’aigua
entreviant-s’hi
filagarses terroses.
No sé encara
perquè no va
engolir-mequan una rampa
em deixà la cama
del tot paralitzada.
La garbinada
caigué de sobte.
grans nuvolades
estels tapaven.
Embolcallava
la nau, la fosca.
Junts navegaren
fins a la posta
feren parada
per un bon àpat.
Amb vent continu
ell s’endinsava
en la nit fumosa
tot esgaiant-s’hi
ja l’estelada
deixant pintada
la pell de l’Ebre.
Una composició poètica preciosa. Gràcies.
ResponderEliminarUna abraçada,